Mosca dels codonys!

- Pero Pepa, què cony fas?

- Dons menjar-me una merda, ¿tu què penses?

Estaben discutint. Solien discutir sovint a mitg dia. Per la nit era un altra història. S'estimaven, però la vida quotidiana pel dia no deixaba de ser complicada, i més amb aquella calor.

Havia començat l'estiu i el Sol ja pegaba fort desde el mes de Març.

- Però dona, que no veus que eixa merda l'ha parit un gos malalt?

Seguí parlant Paco, situat en una rama baixa d'un pi a l'ombra d'un altra i de la resta de la copa de l'arbre.

-Es que aquí estic tan tranquila - li va  replicar al marit mosca. - Aquest lloc és ideal, no passa ningú.

- Estaràs la mar de bé, però t'estàs menjant una mala merda... - continua espetant Paco a la seua dona mosca.

- Despré dirà a les noticie que aqueta calò no te re a veure am l'afecte hivernacle - deia Pepa amb mitja boca plena de papo intentant desviar la converça .

- Pepa ja saps com son els humans, són capaços de mentir fins a sa mare.

- Com tu no conegueres a la teva...Es culpa d'ells això també?

- Mira que et fiques burra. Tu tampoc vas conèixer a ta mare. Les mosques vivim molt poc de temps per conèixer ningú, però si fos humà, de ben segur que no trataria a la meua mama com alguns humans ho fan. - explicà Paco saborejant-se les pates de l'última que n'havia fet un gat que ja tenia ben fitxat.

- I de ben segur segur no viuries com vius, senyoret! - exclamà Pepa ja acabant.

- Mira que eres desagrable nena, jo em conforme amb una bona "monyiga". A vorer quin humà voldria menjar el que jo menje! - contestà Paco alterat.

La dona mosca acabà de netejar-se les pates i anà volant delicadament a la rama on estava el seu home. Ja amb un tó més conciliador li digué:

-  A voltes crec que som l'última porqueria de la piràmide animal Paco. Per què els humans no volen compartir els seus menjars tan ben elaborats i bons amb nosaltres, les mosques?

Paco la mirà detingudament, i pensà per un moment les maravelloses converses que Pepa li proporcionaba.

- Dona meva, tu mateix t'has contestat. És un menjar d'ells, que preparen ells i per a ells...

- Però si ací on vivim sempre lis ens sobra... - digué ella tallant-li la converça - i si tenim l'oportunitat de tastar-lo es quan ells ja l'han tirat al fem, i ja no val reee perque està freda i mesclada amb merda - acaba diguent la pobre dona mosca plorant - jo no vull més merdaaa Pacoo.

Paco li passà la pata per rere les ales i la intentà calmar.

- Els humans són molt egoistes, això es cert. Però el nostre destí no es comprende'ls, sino menjar-nos la seva merda. A més, Deu ens salve de fer com Bernarda. La recordes? Que maca i dolça era. Però que pesada. Ja saps que als humans el que més lis molesta es que es menjen lo seu. Bernarda era moolt pesada. - Emocionat, a Paco li començava a caure una llàgrima pel quart ull. - Encara recorde quan l'esclafaren contra la taula mentre eixe maleït humà cridava:

"PUTA MOSCA COJONERA!!"

- És trist Pepa. Però... - feu una pausa mentre alçaba la pata davantera  esquerra - continuarem zumbant per menjar! - acabà orgullós la seva particular expressió.

Pepa el mirava maravellada, no recordava ni tan sols com havia començat la converça, ni com havien arribat a mitg dia vius, ni com era que estaven en aquell arbre, ni com li deien a sa mare. Però estava contenta de tenir a Paco al seu costat. Era Paco? Tant sa val.

Junts emprenderen el vol cap a casa, agafats de la mà, com Superman i Lois Lane.